Diari d'un runner mediocre

TROFEU EX-VOT 2008

2008-06-14T10:07:00.001-07:00

El final de curs vé necessàriament marcat pel lliurament del Trofeu ex-vot 2008, que ha estat un divertiment que ens ha entretingut durant uns mesos, i tot i que no ha estat massa ben definit, ni interpretat, ni acceptat adequadament pel personal, curiosament el resultat tampoc no ha estat posat en dubte i, per assentiment, ha estat atorgat al GRAN GUS, qui en aquest darrer mes ens ha sorprès per la desesperada persecució i domini dels cims de les curses més salvatges dels nostres voltants, com si s'hagueren d'acabar i ja no en puguerem fer cap més mai.

En fí, ell sabrà si és preferible tanta cursa a un palmero, o dos, com els que podeu veure a les fotografies.

El lliurament del premi ex-vot, que com el seu nom indica té forma de cama, una miqueta naïf, si es vol, però cama de cera a fi de comptes, tot i que no hi ha un sant concret a qui se li haja d'encomanar cap desig, perquè em sembla que tots els de la colla pequem d'un excès de laicisme, però, bé, no vull seguir donant la tabarra, ENHORABONA al guanyador d'enguany, i vallga la fotografia que encapçala aquesta breu notícia, i l'enllaç a l'album de fotografies, per donar fe i guardar memòria d'aquest memorable fet que hui hem commemorat a Casa Herminia, a La Pobla Tornesa, el millor poble del món (poble?) amb permís dels de Borriol.

http://picasaweb.google.es/runnermediocre

Marató i Mitja mon amour

2008-05-13T07:38:00.000-07:00

Ja feia temps que no escrivia, degut al mal vici de dedicar al treball més temps del que caldria, però no podia deixar passar l'ocasió de comentar algunes sensacions de la darrera Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa, que aquest any ha arribat a la X edició, i jo volia festejar la data participant i sobretot conseguint acabar-la.

I no ho dic gratuïtament, ja que com que no sóc Superman, l'any passat vaig have d'abandonar la prova a Sant Miquel de Torrecelles, la qual cosa em va deprimir durant setmanes, tot i que no volia acceptar-ho, com si en això m'anara la vida...

Raó per la qual convé que comence pel final i diga que enguany si, he pogut guanyar la camiseta que el Club Marató i Mitja només dóna als qui arriben al final (l'any passat no me la van donar ni a mi ni a no sé quants més, i supose que les dedicaran a draps de neteja, perquè per a altra cosa...), la qual cosa és una regla, no escrita, però que fa molt de mal, quan et deixes la salut i a voltes la pell costera amunt i, per la raó que siga, te'n vas, i te'n vas. I damunt de lo fotut que acabes, i de la vergonya que passes quan et porten a meta per tal que dones el xip i faces pública la teua humiliació, no pots emportar-te ni un mal record.

Per això enguany volia traure'm l'espineta de damunt. I ho vaig aconseguir, prenent-me les coses amb calma per motius diversos: en primer lloc perquè no havia pogut entrenar muntanya. Dic mentida: havia fet 1 hora i 10 minuts el mes passat, i tota la resta, que tampoc ha estat com l'any passat, ha sigut en pla i asfalt.

El resultat 10 hores 39 minuts 30 segons, que no és com per llançar les campanes al vol, però suficient per obtenir la camiseta de Sant Joan (enguany negra) i veure la vida amb més optimisme....

En realitat i pensant-ho bé l'optimisme no derivava de la camiseta en sí, sinó del fet d'haver sobreviscut a la cursa, ja que enguany el Temps s'ha encarregat de posar emoció a la prova, regalant-nos aigua en abundància, no perquè ploguera a càntirs, que no va ser així la cosa, sinó per la seua persistència en acompanyar-nos al llarg de la major part de la prova.

I de la pluja, la saturació de la terra. I de la saturació de la terra, els barrancs i rierols en marxa, la qual cosa va significar que, des de Borriol mateix, els nostres peus van perdre la virginitat, en ser violades les sabatilles per les aigües del primer barranquet que vam haver de travessar.

Peus mullats és sens dubte un mal principi, però no hi havia opció. Seguir endavant o retornar el xip. I ú pensa que ni mort el retorna fins que no arribe al final.

Tot i que portava un "chubasquero" que frenava les agressions de l'aigua al còs, i una gorra que cobria i dissimulava el desert que tinc al cap i al mateix em donava caloreta i, això sí, fred al cap no en vaig tindre, realment entre el control 1 i el control 2 vaig passar un poc de fred. Raó per la qual en arribar a aquest segon control, vaig pensar que per evitar hipotèrmies millor seria veure en quina situació estava i posar-me una tercera capa protectora.

En això que un conegut que em va saludar en arribar a aquest control, em va dir tot convençut: "Tú si que tens dos collons, que segueixes en la prova, i no com jo, que l'he haguda de deixar només començar perquè no podia..." Per un instant, només per un instant, em vaig creure no només Superman, sinó tota la col·lecció d'herois dels còmics americans, tot i que de seguida vaig reaccionar i tornar a la pura i crua realitat, tot i que no li vaig voler dir que s'enganyava, perquè precisament per efecte del fred i la pluja jo no podia presumir en aquell moment sinó d'hipogonadisme, la qual cosa no és precisament el que un heroi vol posar de manifest en qualsevol situació a la què s'enfronte.

Però també aquest raonament em va durar poc de temps, ja que literalment em gelava, i , sobretot, perdia minuts.

Me vaig llevar el "chubasquero", vaig veure que el fred era producte de la lluita entre la suor del còs i la humitat del plàstic, i me vaig posar un impermeable de tecnologia xinesa, d'eixos del todo a 100, elegant, transparent, i damunt una altra volta el "chubasquero".

Diguem que l'estètica era un tant dubtosa, però no menys dubtosa que la de Gaultier i, en canvi, molt més econòmica.

I endavant... confesse que a partir d'aquell moment ja no vaig tenir sensació de gelor com abans, tot i que el Temps va seguir regalant-nos motius per abandonar la cursa.

La Rambla de la Viuda es veïa des de lluny. Però no era la blancor de les pedres, com altres vegades, sinó que podíem comprovar que portava aigua, prou d'aigua. Cap de problema, vaig pensar, anirem per la passarel·la que habitualment posa el Club de la Marató i Mitja en aquestes circumstàncies, com fa 3 ó 4 anys, que la rambla anava de gom a gom.

Però no, enguany no hi havia previsió de tanta aigua ni, per tant de passarel·la, raó per la qual si vols seguir tira endavant i passa com pugues. L'aigua fins quasi la cintura (diuen alguns que els primers encara van passar amb la rambla seca, que no era el meu cas) i amb un ritme dinàmic distint de la teua estàtica, la qual cosa feia que es perdera l'equilibri amb facilitat.

Sortosament vaig passar sense problemes i com a part positiva cal dir que l'aigua ens va rentar les cames i les sabatilles, però per molt poca estona...

[to be continued tonight, or tomorrow...]

El cul de Paris

2008-04-24T11:56:00.001-07:00

Bé, reconec que tenia mandra i per tant poques o cap ganes d'escriure. Això va a temporades. Potser aquesta devallada mental (en realitat si ho mire bé sol ser permanent) guarda relació amb la devallada física que ha fet que enguany i, com a conseqüència d'haver entrenat prou menys que la temporada passada, haja fet el que he fet.

És a dir, res.

I com pot ser això, diria algun benvolent? Benvolent, o cínic, segons se mire en aquest entorn nostre del running, ja que qualsevol amic "íntim", aprofita l'ocasió per clavar-te el punyal de la manera més despiadada possible, i amb total satisfacció per suposat.
Bé, tot el que he fet ha estat anar a la Marató de París. Ja ho havia anunciat, i inclús he escrit les cròniques "oficials", dolcetes, suaus, a la pàgina també oficial del Club Atletisme Onda, ja que en vam ser 19 del club els qui ens vam anar a la conquesta de la França.
I tant que ens va conquistar. Especialment a mi, que dels 18 homes vaig arribar el 17, la qual cosa significa que qualsevol intent de disfressa del resultat semblaria tant patètic que ni tan sols mereix la pena intentar-ho.
I què us diré de la posició a la general? Si tinguera una miqueta de vergonya el que hauria de fer és clausurar aquest blog semiabandonat i clausurar-me a mi també definitivament, ja que vaig arribar en el lloc 9.700. Sí, heu llegit bé, el 9.700 d'un total de 28.800 amb el que a voltes tracte, infructuosament, de consolar-me, tenint en compte la vergonya que això suposa...
Anava, diríem, relativament bé, per a un tio de la quasiterceraedat que es creu que va a menjar-se el món, de manera que vaig fer 1:41:30 a meitat de cursa, la mitja marató oficial, i això em feia pensar que podria tindre un temps semblant al de l'any passat a València, 3:30:14 (ja és putada això dels 14 segons...), però en arribar al km. 25......................... la "débacle". I en francès, mai tant ben dit. Vaig començar a desunflar-me i fins ací hem arribat.
3:44:24 va ser el temps final i encara gràcies...
Això sí, la Fortuna, l'Atzar, si fos creient diria que la Divina Providència, em van voler fer un regalet, per tal que no tot fóren tristors, de manera que en arribar a meta, i passats un parell de minuts per recuperar-me vaig anar caminant xino-xano en direcció a les paradetes on tenien la bossa de la roba, i la vaig recollir.
I vaig seguir caminant, ja que tot i que el dia era prou fred, encara estava prou acalorat com per a no necessitar posar-me el xandal, tot i pensant que ja em dutxaria a l'hotel, que estava relativament a prop.
I vaig seguir caminant per l'Avinguda Foch, on l'organització de la Marató havia preparat tota una enorme parafernàlia, per atendre de manera eficient i perfecta els 35.000 inscrits a la cursa. Això mereix que diguem ben fort: Chapeau!!!, perquè era extraordinaria.
Al final de l'avinguda, a la part esquerra, prop de l'Arc del Triomf esperava la resta dels participants, alguns ja avorrits d'esperar els que arribavem en darrer lloc, però pacients i amables, tot cal dir-ho.
I conforme anava caminant, de sobte, vaig creure tenir una aparició. Un deliri, una visió... com si foren les de santa Teresa, però en versió laica.

Allí, enmig de l'avinguda Foch, entre milers de corredors i acompanyants davant de mi hi havia un cul. Durant uns segons, pocs, vaig pensar que estava somniant. No, no penseu que sóc un obsès, o no més obsès que puga ser la resta dels mortals, potser inclús menys que la mitjana, però sens dubte era una imatge evident i impactant.

Es tractava d'una xica, que estava despullada i nugant-se les sabatilles, enmig de l'avinguda, sense cap problema per la seua banda. Realment ningú la mirava, o no la miraven especialment. Excepte jo durant uns segons, els mínims fins poder reaccionar i adonar-me'n de què, per educació, havia de derivar la vista en una altra direcció, fent com si no passara res, que en realitat no passava, i seguir avant.

Més avant les manifestacions nudistes continuaven, de manera que encara vaig veure uns quants culs més, d'uns i unes, que com si fora, i segurament ho és, la cosa més natural del món, estaven canviant-se en públic, senzillament perquè els venia de gust, i no passava res.

Per uns moments vaig reflexionar sobre la naturalesa d'aquella imatge. Si seria el regal de consolació que el cèl m'enviava, o l'infern (segons se mire), per tal que me n'anara de la cursa, i de París, totalment reconfortat.

I aixì va ser, París em va sorprendre una volta més, tot i que en aquesta ocasió de la forma que menys podia imaginar-me.

No he fet gran cosa én aquestes dues setmanes (quasi tres) que han passat des de la cursa. Tinc un munt de treball i em persegueix la desgana, de manera que si no canvie ben aviat de xip la tinc més que clara....

Bé, seguiré en un altre moment, ja que per ara ja he dit prou de bogeries i tú, estimat Diari, tindràs cada dia que passe un concepte pitjor de mi.
respecta.

Entrenaments Pre-París

2008-03-04T02:23:00.000-08:00

Enguany ha estat un any atípic, pel que fa els entrenaments. La feina, sempre la feina que t'impedeix disposar del temps que voldries, i més en aquests darrers mesos, que són fonamentals per a un bon preparament...
De manera que si l'any passat vam estar des d'octubre a gener pegant-li fort, fent setmanes inclús de més de 100 kms., ara no dic per vergonya els kms. que he fet setmanalment, ja que millor caldria dir els que no he fet, els que no hem fet quasi cap del grup d'amics de la colla de menopàusics que ens dediquem a aquesta afició.
Serem 20 els corredors del Club Atletisme Onda, inclòs algun amic de fora que vindrà amb nosaltres, i vaig tindre clar des del primer dia que jo acabaria el darrer del grup, perquè hi ha gent molt bona. Ara bé, el que tampoc pensava és que gener i febrer també els tindría tant ocupats (quantes excuses estic posant...) i a hores d'ara, hui dimarts dia 4 de març, estic literalment espantat, pensant en el què pot eixir de la meua primera i segurament única Marató de París.
El meu recorregut ha estat curt fins ara: dues maratons a València: 3:56 (2006), 3:30 (2007). La meua il·lusió per al 2008, lógicament, superar aquesta darrera marca un parell de minuts. Les meues condicions no crec que donen per poder anar molt més enllà, però em sembla que m'hauré de dedicar a fer turisme durant la cursa i acabar-la de la manera més digna possible, i prou.
Mentrestant, 2-3 dies a la setmana és tot el que li he pogut dedicar, i això no és suficient com tothom sap.
La volta a l'embassament del Sitjar de fa deu dies (27 kms...), la pujada a Borriol des de la Universitat (16,5 kms), són quasi com les pelegrinacions, i ens sabem de memòria el camí, i les fem per inèrcia. El diumenge vam canviar d'itinerari: des de l'Apeadero de Betxí fins a l'hospital de la Madalena i tornar, donant alguna volteta addicional (uns 28 kms...). Hui de nou a Borriol al migdia.
I cada dia que passa et vas posant més nerviós, com si realment fóra decissiu el resultat francés per a la teua vida. ¿Quan deixa un hobby de ser-ho i es converteix en obssessió? I millor encara, ¿què es pot fer per evitar que et sobrepasse? Segurament algú tindrà la recepta, no és el meu cas, per això no està de més explicar-t'ho a tú, el meu bloc, perquè amb el teu silenci m'estàs volent indicar que el que he de fer és escriure't menys i córrer més. Però compren-me, abans els problemes els comptaves als confessors, ara ja no s'estilen i hem de recórrer a tú, perquè els psiquiatres són molt cars...
Fins la propera.

Ja tornen a donar senyals de vida

2008-02-19T01:22:00.001-08:00

Els amics ja tornen a donar senyals de vida. Sembla que ahir no podien, tot i que no ho declararan públicament, però hui pel matí ja han començat a enviar algunes dades i també algunes imatges del seu èxit, de les quals en penjarem alguna, ja que són significatives... supose que en els propers dies aniran donant més informació

Els meus amics han fet la Marató de València

2008-02-18T05:42:00.000-08:00

Es dilluns 18 de febrer de 2008, la qual cosa no té la mínima importància, ja que es tracta d'un dia com qualsevol altre. O no, ja que en realitat hui fa que plou que no plou; és un dia trist, d'hivern i per tant diriem que més trist encara...

Però a més d'eixos factors, diguem-ne físics, hi ha un aspecte més a comentar. Em preocupen els meus amics, els meus companys de cursa, que estan en el més complet dels silencis...

I no hauria d'ésser així, ja que ahir va haver competició, i de les grosses: la Marató de València (´"ahí es nada"). I tots la van fer, i tots la van acabar.

I aquest matí ni un sol missatge intercanviant sensacions, comentaris, inclús alguna brometa més o menys pujada de tonalitat...

Sembla un "enterro de tercera", tant de silenci... No sé si serà el cansament, si no s'hauran connectat al correu electrònic... Els telèfons també estan parats...

Em sap greu preguntar, tot i que que si fa no fa, tots saben cap d'ells és Superman i, minuts dalt minuts baix, tots han fet el que deien que volien fer. O acàs seria que, secretament, volien fer més i realment han fet el que no volien fer i ara es troben amb una sensació d'hores baixes...

No sé si enviar un altre correu electrònic a tots, com he fet a mig matí... per si puc ofendre algú...

En fí, vaja l'enhorabona a tots, ja que 42 quilòmetres i pico són una distància suficientment llarga com per estar-ne més que satisfet d'haver-la feta.

A mi encara em queda fer-la. M'espera París el 6 d'abril, i vull fer això mateix: acabar-la.

Aquests són els resultats dels meus amics

Octavi 3:10:26
Archi: 3:17:44
Gustavo: 3:22:14
Andrés: 3:22:17
Rafa: 3:58:07
Tico: 3:58:33
Jesús: 4:07:45
Vroca: 4:11:13

2 x 6000

2008-02-07T14:07:00.000-08:00

Ahir vam tindre l'entrenament ordinari de totes les setmanes, dins del curset de Perfeccionament de la Cursa que la Universitat Jaume I de Castelló organitza per a totes les velles glòries que hi treballem allí, amb la confiança, segurament, que algú puga aconseguir algun dia una medalla en algún concurs que organitzen els geriàtrics als què hi estem abocats d'anar. I com que ja està a prop la Marató de València, els monitors van pensar que una bona manera de recordar-ho a tots els membres d'aquest club, era la de fer una prova d'eixes dissenyades per algun sàdic, amb la finalitat de que tots pugueren fer-se una idea del seu "nivell" en aquests moments.

En realitat no feia falta, ja que tots sabem que estem a nivell del sòl, però tot i així va tenir lloc la maleïda prova, repetició de la que ja vam fer l'any passat, consistent en dos recorreguts de 6 kms., a una velocitat mitjana que es pensa que es pot tenir al llarg de tota la prova, i després de 1'30" de descans fer un segon recorregut de 6 kms. més, però rebaixant 31 segons per km. la marca anterior... [sense comentaris]

En realitat jo no hauria d'haver-la feta, ja que enguany no aniré a València. M'he reservat un més alt destí, i per aquesta causa també serà més gran la caiguda: Vaig a fer la Marató de Paris el dia 6 d'abril. Sí, ho heu escoltat bé, el Paris de la France, el Paris de Sarkozy i la Bruni. Algú dóna més? Ja parlarem d'ací uns dies d'aquest "destarifo"...

Bé, el que us deia, per solidaritat amb els iaios del club universitari, alguns vam fer el primer circuit a 5' el Km (uns altres una miqueta més ràpids, altres una miqueta més lents...) i tot i que de tant en tant el peu punxava (no se n'acaben d'anar les molèsties) vam arribar a bon port.

El segon recorregut, però, ja va ser una altra cosa, ja que els segons que calia rebaixar se fan molt pesats, i les 15 voltes a la pista no s'acabaven mai, i a més el peu punxava més encara. I a més la frustració de veure com de tant en tant et passava algun d'eixos professionals, o quasi, que lògicament no formen part del nostre grup, i que de cada passa que feien nosaltres n'haviem de fer tres. O quatre...

Absolutament frustrant....

Per fí la darrera volta, la quinzena. I el rellotge anant en contra teua. Immisericorde. No s'enganya, no et regala un segonet, ni els dos. Ni els dos maleïts segons amb què vaig acabar per dalt de la marca, amb la llengua fora i el cor a punt d'esclatar, i damunt amb la desesperació de no haver pogut fer un temps de vergonya, més si ho comparem amb el temps, també de vergonya que vaig fer l'any passat.

Els monitors em van dir que estava per a fer al voltant de 3 hores i 40 minuts. Deu més que l'any passat, i en canvi un any més vell. De manera que ho tinc clar: o estire les cames aquests dos mesos que em falten per a Paris i procure entrenar "a tope", o em sembla que allí faré un dels ridículs més grans de la meua vida. Un ridícul "internacional"...

Bé es veritat que entre 35.000 corredors es dil·lueix la teua vergonya, però és ben cert que en tornar, i com que les llistes les publica Internet, un altre invent del dimoni per deixar en evidència a tothom, més d'ú s'encarregarà de tirar-me a la cara alguna indirecta. Indirecta, dic? Un muntó de directes, com si fóren els tirs d'una metralleta d'eixes de les pel·lícules de gangsters d'abans...

En fí, hauré de desitjar oficialment sort als meus companys, per tal que tinguen un bon dia a València, però en el fons desitge que no facen un temps tant bò com el que ells voldrien, per tal de no haver-los de soportar més del compte a la meua torna del país del Sena i el Moulin Rouge, en realitat uns tòpics, ja que tant una cosa com l'altra estan un pocs "demodés"

Ja tornem

2008-01-22T14:28:00.000-08:00

No hi ha mal que cent anys dure, de manera que ja tornem a ser aquí. Quasi tres setmanes fora de joc, però´la setmana passada després que comprovar que als entrenaments vivets però no extrems que vaig fer, el peu ja no em feia res de mal, alguna puntxadeta i poc més, i a la fí m'he pogut inscriure a la Mitja Marató de Benicàssim, i el millor és que amb excusa i tot, ja que si quedava malament podia dir "que no volia forçar per si de cas" o alguna cosa semblant.

Bé, el resultat ha estat dramàtic : 1:43:30, segons dalt segons baix, i l'últim d'entre els companys del Club d'Atletisme d'Onda, que no em fan fora del club per educació, perquè sóc la vergonya del grup... Vaig quedar el 233 de 310 que van arribat a meta, però això sí, vaig poder gaudir, com tots els corredors, d'un dia esplèndid, d'un trajecte pla i amable, i córrer a la vora de la mar és sempre molt agradable.

Els companys del club d'Onda, uns més uns menys, com sempre en uns temps extraordinaris i amb la particularitat que quatre d'ells, com si foren els Quatre Genets de l'Apocalipsi, tot i que en versió molt menys dramàtica, van arribar a meta tots junts, com si fora un espectacle mil·limètric del Cirque du Soleil.

Aquestes que pose ara són les dades de la general, nom i temps dels meus companys del club d'Atletisme d'Onda. Per pur masoquisme m'he tornat a incloure al final, però, és clar, tal com tenia el peu ja vaig fer prou amb finalitzar la prova....

4 Iván Castelló Mor 1:12:59
41 Ximo Arroyo Vicent 1:23:38
42 Antonio Ayala Renau 1:23:40
43 Ramón Esteve Guinot 1:23:41
44 Francisco Calero Huertas 1:23:42
85 Javier Ruiz Moreno 1:27:45
119 José Navarro Bolós 1:31:27
120 José V. Tortes García 1:31:29
208 Juan Ramon Bou Gimeno 1:40:43
233 Vicent García Edo 1:43:36

I dels amics de Castelló i de l'Alcora, continue en un altre moment, que de tot hi va haver...

Confieu en els amics

2008-01-05T09:12:00.000-08:00

Ni una sola paraula amable desijant-me una ràpida recuperacio. Així són els companys-runners de hui en dia. Al contrari, per fer-me les dents llargues, m'han enviat unes imatges de la seua eixida muntanyera del dia 2 de gener, per les muntanyes d'entre Castelló i Benicàssim. I com la rancúnia no és el meu pecat principal, ací en pose una, feta al cim del Raca, per perpetuar el moment i de pas que estiguen contents, amb detall i tot perquè es puga veure la cara de satisfacció que posaven... però no us fieu, són elements perillosos. D'esquerra a dret són Sergio, Raul, Andrew, Gustavo i Vicent. Un d'ells va quedar l'any passat el segon a la Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa, i dos més van fer l'ascensió al Pic Lenin, un 7000 i pico... No diré quí són, però ahí estan...

El "Mètode-Jesús"

2008-01-04T07:58:00.000-08:00

No, no és que haja vista la Llum, ja que que jo sàpia els antiinflamatoris no tenen efectes al·lucinògens ni altres de naturalesa mística.
Amb aquest títol simplement vull recollir les reflexions que ens ha fet arribar un dels runners de la llista de correu que mantenim el grup d'amics-corredors, per tal de quedar d'acord per anar a fer alguna cursa i, a voltes, inclús algun esmorsar.
Es tracta de Jesús, que en lloc d'enviar-me paraules de consol per la meua lesió, sembla haver decidit sembrar d'incertesa el sà ambient esportiu de sacrifici permanent, per tal de desanimar-nos a entrenar amb seny i cura, i orientar-nos cap el "dolce far niente", que com el mateix adagi italià diu, és molt més dolç i fàcil a seguir, però amb això no s'arriba enlloc.
He recollit el text complet del seu escrit, per tal que tothom puga veure quina poca vergonya tenen alguns, més tenint en compte que des que l'ha enviat, ja han sigut vàries les veus que animen a seguir-lo
Diu:
Bon dia a tots:
Acabe de llegir els vostres missatges de l'any passat (fa 3 o 4 dies) i no em queda més remei que escriure un missatge un poc llarg però productiu (espere), per a fer dos coses:
1. Felicitar-vos a tots l'any nou i desitjar-vos molts kilòmetres de satisfaccions i bons resultats, encara que ja he fet una miqueta tard perquè algú ja ha començat a lesionar-se, la qual cosa reforça més encara el que vaig a explicar-vos en el punt següent.
2. A la vista dels meus resultats en la Mitja Marató de Paiporta, us vaig a plantejar una teoria que, possiblement, m'apartarà dels entrenaments i em portarà única i exclussivament a fer competicions.
M'explique:
a) Per a la Mija Marató de Castelló em vaig preparar una miqueta més del que és normal en mí (vaig eixir dos dies pel meu compte, a banda dels entrenaments dels dimecres). Resultat: empastre total i abandò al km. 17.
b) Per a la Mitja Marató de Paiporta no vaig fer res en els 10 dies anteriors a la prova. Resultat: 1h 44m 10s segons el meu crono, en l'oficial 1h 46m i pico, encara que no ens podem fiar massa ni de la distància ni del temps. Tot i això, vaig acabar amb una gran satisfacció per la carrera realitzada.
Conclusió: no cal matar-se a fer km. per a obtindre bons resultats. Només cal descansar 10 dies abans de cada prova (o més). Per tant, el mètode Mayo [un altre company] no és correcte.
Posada en pràctica del mètode Jesús: cal menjar torrons i polvorons sense mesura durant aquests dies, i no s'ha de fer cap entrenament.
No crec que vaja a la rodada d'aquesta setmana (tiraria per terra la meua teoria). Vaig a vore si durant aquesta setmana m'acabe tots els patès, formatges i torrons començats en els diferents dinars i sopars passats i conseguisc baixar una altra vegada de 1h 45m en la mitja de Sagunt i després en la de Benicàssim. Algú s'apunta a les dos?
Corolario de Dixan: con un poquito así, un resultado así.
Us invite a que comproveu la bonança del meu mètode i ja em contareu.
Salutacions. Jesús (un que entrena poc, i ara menys).
I la pregunta, estimat Diari, és, i què he de fer ara?
Et tornaré a visitar aviat, ja que vull que guardes unes fotografies que m'han enviat uns altres companys del grup de runners...

Hola, Diari

2008-01-01T10:04:00.000-08:00

Estimat Diari:

S'enceta un any nou i amb aquest motiu t'entece a tú i tú a mi, de manera que a partir d'ara ens veurem de tant en tant, no totes les dies ja que, segurament, ens cansariem l'ú de l'altre ben aviat, però sí amb certa freqüència, per tal de deixar plasmades les sensacions del quasi dia a dia d'aquest runner mediocre que t'ha escollit perquè les guardes mentre quede energia per mantenir actiu un ciberespai que cada dia s'expandeix com si fóra l'únivers...

Bé, al que anàvem, hui és dia 1 de gener de 2008 i tenint en compte que tot i haver fet un excés anit amb el cava (un Privat Laietà excel·lent) ja que almenys en vaig prendre tres dits (mesura en horitzontal), m'he despertat de molt bon humor, fresc, i he pensat que la millor manera de començar l'any era anar-me'n a córrer una bona estona, animat pel sou lluent i tenint encara fresques en la memòria les imatges de la SanSilvestreVallecana d'ahir per la vesprada. El problema és que jo no sóc ni el Kiprono Menjo que va guanyar, ni el Txema Martínez, que ens resulta més pròxim.

Jo sóc, estimat Diari, un runner novell, circumstancial, resultat de la necessitat d'eixir de l'avorriment d'una vida laboral quotidiana davant d'un ordinador, entre llibres, papers, i mirant des de la comoditat del despatx com la vida se'n passava sense anar a prendre el sol o passejar pel camp... I tot i haver-ho descobert molt tard, a poc a poc vaig fent el que puc dins d'aquest món de l'asfalt i la muntanya, procurant si més no acabar les proves a les que puga acudir i competir únicament amb mi mateix i, sobretot, procurant que mai no t'agafe la granera...

En definitiva, que a les deu del matí he anat a córrer des d'Onda fins a l'embassament del Sitjar i inclús més enllà. 45 minuts d'anada en plan tranquil, i ja des del primer quilòmetre he començat a notar que em punxava el turmell esquerre, i després el genoll... la qual cosa ha fet que moderara el pas, que ja de per si era moderat, per veure si recuperava. Però només en part, ja que les molèsties continuaven i després s'han instal·lat a "l'empeine" del peu i han decidit quedar-se.

En arribar a l'embassament el paisatge era esplèndid. Un dia magnífic, excepte per als peixos, ja que mai no havia vist damunt l'aigua tan gran quantitat de gavines (supose que eren això) esperant l'aparició dels peixos per menjar-se'ls (les molt cabrones). I a més d'això una gran calma: ni cotxes, ni vianants, ni altres runners, ja que tal dia i hora no són les més comunes per a la pràctica de l'esport.

Els 45 minuts de tornada han hagut d'ésser encara més tranquils, ja que el dolor es mantenia, però en total ha estat 1 hora 30 minuts de trot tranquil, per anar escalfant, per tal que la intensitat de l'entrenament puga anar creixent els propers dies, les properes setmanes, amb la vista posada en la Marató de València del mes de febrer, que és la propera cita important, on caldria fer un intent de millorar les 3:30:19 de l'any passat, que encara no és una marca com per llançar les campanes al vol.

De moment ací estic, assegut a la cadira, encetant-te, amb el peu esquerre embenat, una pomada pel al dolor, un analgèsic... i per consolar-me d'aquest entrebanc, un tròs de torró de xocolate.

Estigues tranquil, no seré tant pesat totes les dies. Aniré escrivint amb moderació, però compren-ho, era l'estrena i això sempre motiva.

Bé, et deixe ara, seguim en un altre moment...